Mediterrània, dius?
No veus que és una ciutat? El blau del cel mediterrani, tan fort, absorbeix i tenyeix les llars. És de nit, tan de nit que els colors s’han embegut de firmament.
No veus la mar? Tan enlluernada està per la lluna que s’ha tornat blanca.
No veus els vaixells, transformats en edificis? No veus els edificis, veles de vaixells de la quietud?
Mira el groc, raig de cel escolat entre núvols, com il·lumina un terrat clandestí.
I la intensitat de la llum? L’abstracció del gest figuratiu. No hi ha lloc per argilosos marrons ni terra erma. Són blaus evidentment mediterranis. Línies de blau de sortida de sol.
I no hi veus un mar de gel, blanc d’Antàrtida, emmarcant construccions de vidre i mirall, cobejats per un cel de tempesta que cerca el to entre el blau i el negre? El cel empeny l’skyline, però no el deixa créixer. Edificis de disseny contemporani. Construccions de quars i titani.
Lluny, desequilibris. Piràmides i romboides intenten col·locar-se en primera fila mentre la força del foc espurneja cap a un núvol negre. A la dreta, la ciutat dels rics, equilibrada, immaculada, blanca, esbossos de persones de vides incompletes. Massa riquesa impol·luta. Ombres de realitat. El mite de la caverna. Dins el món urbà hi conviuen intel·lectuals, innocents, artistes, ments perverses i actors que interpreten un rol etern governats pel principi de la incertesa. Entre ells, no són necessàriament estranys… Al caire, grans muralles reminiscents del passat.
La ciutat, elevada sobre una plataforma de gel, no s’integra amb el mar. No hi ha port.
Tal vegada una vila futurista on es comuniquen amb naus. Nova York. Música de jazz, ànima de soul, esquitxos mediterranis. La vida marina, negre com una balena allargassada, solca l’oceà dissimulant la seva presència.
És la gran urbs extensa i súper-habitada d’imprevisible camí.
I l’abstracció del gest figuratiu? I els traçats que intensifiquen la llum?
Al cap i a la fi, l’equilibri neix del desori i sobre tots ells senyoreja la bellesa. I ella, sí que es veu.
IOLANDA BONET